Com em torna vegà (i després sa), by Cristian de @lapastanoengorda
Com segurament et preguntes qui soc, doncs em presento. Sóc Cristian, ambaixador de Komvida i defensor del mamarratx per bandera. Em veuràs envair aquest blog de cop per contar-te cosetes. Espero que et resultin interessants i que aprenguis sense adonar-te'n mentre ets unes rialles.
Sóc vegà. No soc d'aquells vegans que comença presentant-se com a vegà i dient el nombre d'anys que porto per fer-me el xulo, però en aquest cas sí que té sentit que ho faci per la història que vaig contar.
Ens eduquen que menjar animals està bé, però jo recordo de petit que alguna cosa em rechinava en tot aquest tema, sobretot quan després veia els animals que vam menjar-nos moure's. Segur que tens una història similar: el gall dindi a casa de la teva àvia, el conill que t'agradava i que l'endemà era a la paella, ja saps. Als 16/17 decidí que no anava a menjar més animals i així va ser. No vegis què alleuja per a la meva consciència.
En aquells temps, la informació no volava tant com ara. Els llibres de receptes vegetarianes eren una mica truny. Les fotos dels blogs que hi havia en aquell moment et donaven més ganes de denunciar la persona que les havia fet per danys antiestètics que per fer-les. Total, que amb la poca informació que tenia, vaig decidir que podia alimentar-me a base d'hummus i sobres de pasta preparats.
Arròs amb xampinyons al vi, pasta al pesto prefabricada, pa ric amb tomàquet, hamburgueses de les que venien preparades i estaven malíssimes. Aquesta era la meva alimentació i amb el temps va acabar passant factura. Em trobava cansat i sense energia (a dia d'avui no m'estranya que fos en mode zombie amb el mal que menjava).
Per casualitat, vaig fer un vídeo a YouTube de dues que deien que la civada tenia propietats calmants i això va despertar en mi alguna cosa. Pensava que menjaven per omplir la tripa i no tenir fam, no per alimentar-nos com a tal. Em poso a llegir blogs de nutrició, enteneu que cal menjar llegums, verdures, fruites, cereals, llavors i fruits secs. Dit així sona fatal, però amb una mica d'art pots fer coses increïbles. En aquells temps (llegiu amb veu de senyora gran) era tot molt difícil de trobar i evidentment, caríssim.
Em tombava al llit i llegia coses avorridíssimes de nutrició que a mi em divertien. Prenia apunts i entenia que menjar bé, a més de poder canviar-me la vida a llarg termini, també era una forma de voler-me i cuidar-me. Voler-se és molt important.
Totes les setmanes, el meu culet inquiet i jo ens vam assemblar a alguna botiga ecològica a gastar-nos 20 euros comprant 4 coses. Ara aquestes coses són súper accessibles (hablo de mungo, blat sarraïn i llavors de xia, no et creguis que n'hi ha hagut d'arrels de Harry Potter ni molt menys).
Sempre m'ha agradat cuinar però vaig començar a gustar-me més, era com començar de zero. Deconstruir les coses que m'havia ensenyat la meva mare i entendre com funcionaven aquelles coses que comprava. Evidentment res surt bé a la primera: hamburgueses de pedra, coses amb sabors i textures indescriptibles que no saps què fer-hi. Si et passen aquestes coses et donaré un tip que et canviarà la vida: orenga.
He estat molts anys cuinant i experimentant, de fet vaig estudiar Herbodietètica, on assenteixo els coneixements que havia anat llegint en llibres random i vaig entendre que no només consistia a menjar bé i ric, sinó que els fermentats també eren una cosa imprescindible en la nostra alimentació.
No sé si saps que al voltant d'un quilo i mig del nostre pes són bacteris. Doncs sí que tia, els bacteris intestinals són molt importants per a la vida, l'intestí està connectat directament amb el cervell, neixen de les mateixes cèl·lules mare i funcionen de manera bidireccional ¿Mai t'ha passat que et passa alguna cosa dolenta i de sobte et dol la tripa? Doncs és per això.
Menjar moltes fruites i verdures és important, menjar variat, de proximitat i afegir coses fermentades a diari. Komvida és una manera genial de fer-ho i a més sap genial, és una kombucha vegan que t'ajudarà a cuidar-te sense adonar-te'n i gaudint a tope.
Foto by: Maria Caparrós
